6a. i darrera entrega

- Dotzè dia, dimecres
Las Vegas.

Que dir d'aquest mega-carrer a on tot és de cartró-pedra?.

La veritat és que aquesta ciutat es un dels màxims exponents del consumisme sense mesura. A Las Vegas també li diuen  Sin City (La ciutat del pecat).
A la tarda, quan arribem a l'Hotel, el casino estava ple de gent jugant, en tornar de sopar, en baixar a esmorzar, al migdia, etc., sempre estava ple de gent. Tots els hotels tenen el seu casino, les seves botigues, els seus restaurants, per així no haver de sortir ni a l'exterior. En arribar a la ciutat hi ha uns edificis de diverses plantes al costat dels hotels en els quals qualsevol pot aparcar gratis. A tots els casinos no hi ha cap finestra ni rellotges. En definitiva tot esta muntat, perquè la gent perdi la noció del temps i es dediqui només a gastar, gastar i gastar.

A la ciutat pròpiament, apart d’alguns barris residencials, bàsicament només viu la gent que treballa en els 5 quilòmetres del carrer dels Hotels i Casinos.
El 1931 l’Estat de Nevada va legalitzar el joc i es van començar a construir hotels i casinos, moltes vegades amb diners procedents dels sindicats del crim de San Francisco, Chicago i New York. El primer casino que es va construir va ser el Flamingo, però no va assolir notorietat fins que, segons diuen Frank Sinatra, home vinculat a les màfies, va començar a visitar i actuar amb freqüència al Casino.

Avui en dia com a complement del joc hi ha multitud d'espectacles. Des del Cirque de Solei, amb tres espectacles, fins a Cher, etc., etc.

Al matí hi havia cues d'unes cent persones en diversos punts de la ciutat, per comprar entrades per als espectacles de la nit.
Últimament els nord-americans han descobert els vols barats i Las Vegas és una destinació de primer ordre, amb la qual cosa els casinos i hotels funcionen els 365 dies de l'any, les 24 hores.

El canal interior amb el cel pintat

El CAESAR PALACE

Bé, jo personalment prefereixo altres ciutats o pobles. Després de caminar els 5 Km. cap a dalt i després cap a baix i visitar els decorats de cartró pedra, la torre Eifel, l'estàtua de la llibertat, el canal venecià interior amb el cel pintat de blau amb gondolers cantant en angles, etc., etc., varem anar a menjar i a la tarda, per continuar descansant de moto ens vam anar amb el monovolum a la Vall del Foc (Valley of fire).

Aquesta vall, situada a uns 120 Km al nord de Las Vegas, este constituït per formacions rocoses de color vermellós amb formes molt arrodonides per l'erosió. Vam veure unes roques gravades, fa uns 4.000 anys pels indis navajos i vam fer una volta a peu, per entremig de la zona a través d'una sorra finíssima del mateix color que les roques. En definitiva una bonica excursió.

Ja a la nit, tornem a Las Vegas i sopem en un restaurant d'estil europeu amb vi negre de Califòrnia. Ens anem a dormir (D'altres van anar a provar el lleure nocturn de les discoteques de la ciutat) pensant que l'endemà arribaríem ja, a la darrera etapa del nostre fantàstic viatge; Los Angeles.

- Tretzè dia, dijous
de Les Vegas a Los Angeles.



Avui hem variat, ja que per esmorzar hem visitat un Starbucks de l'hotel, per què en el self service, a les 7,15 h. del matí hi havia una cua d'unes 50-60 persones. Carreguem l’equipatge i ens posem en marxa.
Anem baixant cap a San Bernardino, a on es va instal·lar el primer local de la coneguda hamburgueseria Mcdonals. Actualment està tancat i al lloc hi ha una placa commemorativa.
En entrar a l'estat de Califòrnia trobem a la carretera, un control d'inspecció del departament d'Agricultura, per controlar que no s'entrin espècies vegetals alienes a les existents a Califòrnia. Pel que ens expliquen, tenen un verdader temor que amb altres plantes, entrin també plagues que podrien afectar la pròspera i immensa agricultura californiana

Sortint de Las Vegas

Passem per la Vall de San Andrés, a on s'ajunten les plaques tectòniques del continent i la del pacífic. És curiós, perquè s'observa que les petites muntanyes d'un costat, són d'una pedra completament diferent de les de l'altre costat.

Després de menjar, arribem al punt en què la carretera 66 queda tallada definitivament. A partir d'aquí cal seguir uns 100 Km fins a Los Angeles per una autopista de 4 carrils en cada sentit i en molts trams, de 6 ja que, les entrades a l'autopista tenen 2 carrils que es prolonguen bastants quilòmetres.

Per evitar perdre'ns, anem a uns 130 km/h. i intentem que cap camió o furgoneta gran no es coli entre el nostre grup de 3 motos i un monovolum, i la veritat es que va ser una mica estressant.

Sense massa problemes entrem a Los Angeles a través d'uns nusos immensos d'autopistes i ens dirigim a Venice Beach, per així poder veure l’oceà Pacífic.

Aquesta, és la platja, on es van rodar sèries com "Els vigilants de la platja". Podeu veure a les fotos el cotxe i la caseta "Lifeguard", però no hi havia cap "vigilant de la Platja" com les de la sèrie. Té unes instal·lacions per a patinadors i monopatins molt bé cuidades.

Per fi, després de veure un mar d'aigua dolça a Chicago, travessar 4000 km de zones bàsicament planes i àrides, hem sentit novament l'olor a mar, característic de les nostres costes mediterrànies i atlàntiques.

Ens acomiadem del pacífic i pugem per Berberly Hills cap a Hollywood, on ens espera el nostre últim hotel del viatge, situat a 10 minuts caminant, del Hollywood Boulevard.Passegem pel Passeig de les estrelles i ens apropem al Kodak Teathre, on anualment s'estén la catifa vermella per al lliurament dels "Oscars"

Sopem el "Micelli restaurant" a Las Palmas Avenue, cantonada amb Hollywood Boulevard, un local a on els cambrers canten acompanyats per música de piano en directe.
Desgraciadament de la zona de Hollywood, no tinc fotos. Només el nostre guia, se’n va recordar d’agafar la càmera de fotos. A veure si ens envia alguna..............


- Catorzè i quinzè dia, divendres i dissabte
Vol de tornada, Los Angeles, Boston, Madrid, Barcelona

Aquest és un dia sense molta història. Ens aixequem a les 4 del matí, i mig adormits anem a l'aeroport de Los Angeles per agafar el vol a Boston a les 7,15 h.
Control de passaports, sabates, cinturons etc., fora, arcs de seguretat......... i a les 7,30 ja volem cap a Boston.

Cartell a l'aeroport de Boston

A Boston, 2 hores d'espera fins a agafar un vol d'Iberia cap a Madrid. Nou control en l'arc de seguretat. Arribem a Madrid a les 8,15 del matí del dissabte (hora local) i després d'un altre nou control, enllacem amb un altre vol fins a Barcelona, a on arribem sobre las 10,30 h. En total entre vols i recuperar les 9 hores d'avenç que teníem a Los Angeles, han estat mes de 24 hores. Una pallissa de viatge de tornada.

Amb IBERIA, cap a casa...............

Caram, amb el Jet-lag. Ja a casa, durant una setmana em despertava sobre les 4 del matí i no hi havia forma de tornar a dormir. Després a la tarda-nit em quedava fregit al sofà de casa. En fi, ja ho diuen; Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.

Aquest ha estat un fantàstic viatge en tots els sentits. La moto ha funcionat perfectament i quant a comoditat, és gairebé com un sofà amb rodes.
Hem descobert ciutats, pobles, paisatges, llocs naturals, costums i menjars ben diferents del que normalment veiem en viatjar per la nostra Europa. El fet d’haver contractat el viatge amb una agència, tenir un guia expert parlant angles a la nostra disposició i un monovolum per al transport de l'equipatge o per a les excursions sense moto, ho fa tot molt mes fàcil i còmode (ja tinc una edat......) i així només t'has de preocupar de portar la moto, gaudir dels llocs i del  paisatge i fer fotos, moltes fotos.

Espero que us hagi agradat aquesta petita crònica d'un viatge que crec que val la pena fer, almenys una vegada a la vida.

Ens veiem a qualsevol carretera d’aquest mon. En moto “Of course”.

5a. entrega.

 -Desè dia, dilluns:
De Flagstaff a Williams

Dinem i sortim disposats a dsifrutar de la vista i a omplir una targeta SD de 8 Gb. amb fotos en el Grand Canyon, que avui visitarem tranquil·lament, ja que, nomes farem uns 250 Km de ruta. El canó té una longitud de 446 Km de llarg, una amplada variable entre 6 i 20 Km i una profunditat de mes de 1600 metres. La seva antiguitat es calcula en 2.000 milions d'anys.

Al poble de Cameron ens desviem i fem la primera parada en el "Little Colorado", un petit tros al principi del Grand Canyon que gestionen els indis. Cal pagar 1 € per persona i tenen tot tipus de botigues d'artesania "feta a mà". I sens dubte, podem  pagar amb VISA.

Aquesta magnífica visita ens serveix com a aperitiu de del que vindrà després.

Seguim per la zona muntanyosa del "Kaibab National Forest" de pins autòctons i arribem a l'entrada del Grand Canyon.
A la foto es poden veure els preus per entrar al Parc Nacional.

I comencem. ......El "First view"…………….

I continuem .........

Després de tanta meravella natural anem a l'aeroport a reservar per la tarde, un vol en helicòpter per sobre del Grand Canyon  i ens anem a menjar tranquil·lament.

Per al vol, en un Jet Ranger de 7 places, ens fan posar una armilla salvavides que va plegada i lligada a la cintura, semblant a la dels avions comercials. I la pregunta del milió és. Si passa alguna cosa, el pilot podrà fer aterrar l'helicòpter al riu, tenint en compte, que entre la immensitat de roques, el riu és sols una part ridícula ?.
El recorregut per l'aire és mes espectacular encara. S'aprecien millor les gegantines formacions de roca i al fons, a uns 1.500 metres mes a baix, es veu el riu, petit, petit………

El Grand Canyon, és realment una de les meravelles naturals del món, que val la pena veure en directe.

I així comentant la grandiositat de la natura, arribem a Williams, on ens allotgem a l'hotel mes antic de tot l'estat d'Arizona.


Realment sembla de l'època de l'oest. L'escala, el terra de fusta, amb uns desnivells que donen vertigen, les habitacions alineades en un passadís, la decoració. Tot és curiós i acollidor.

Williams és una petita població molt cuidada, amb una oferta de bars de menjar i música en directe molt àmplia. Sopem en un bar. d'estètica anys 50 "Bad school grils" a on ens atenen una noies, vestides amb uns modelets molt escassos de tela.



- Onzè dia, dimarts
De Williams a Las Vegas

Esmorzem i posem rumb al nostre següent hotel a Las Vegas.

Parem a Seligman, un poble en la Route 66, abans gairebé abandonat que ha florit últimament amb el turisme procedent de Las Vegas, i al qual arriben autocars plens de turistes, àvids de gastar dòlars. Aquell dia hi havia uns 7 o 8 autocars replets de turistes japonesos.

Comprem els últims regals de la ruta66 i seguim camí per Peach Springs fins a Kingman, on parem a menjar en un curiós restaurant mexicà que uns mexicans ens han recomanat en veure les banderes de les nostres motos. Al restaurant ens pregunten si som d'Espanya i de seguida pregunten: Catalans ?. No s'ha d'oblidar que Mèxic va ser bàsicament el país d'acollida de la major part de la intel·lectualitat catalana exiliada després de la guerra civil espanyola, i per tant, com a nació som bastant coneguts (3a. entrada del diccionari de la RAE: nació: Conjunt de persones d'un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comuna). 

Fa ja mes de 1.000 quilòmetres que per aquí se sent molt parlar castellà i a la gent, en bars i botigues, els fa gràcia poder parlar el seu idioma amb nosaltres.
Sortim de menjar i pujem per lla Higway 93, cap a la presa Hoover, la que es trenca, en la primera pel·lícula de Superman. Per la carretera, abans d'arribar, hi ha un control fix, en el qual ens fan parar i revisen una de les bosses de l'equipatge que anaven en el monovolum que ens acompanya. Després de comprovar que no portem cap bomba per fer esclatar la presa, seguim el camí i arribem. La veritat és que la presa és inmensa. Hi ha dues torres amb l'hora dels estats que la presa divideix, Arizona i Nevada.

I així amb una temperatura, ja calorosa, comencem a baixar cap a Las Vegas.
Arribem i ens instal·lem a l'hotel EXCALIBUR, un que sembla un castell de la bella dorment de Walt Disney, al principi del carrer principal, just al costat del conegut Luxor (per la piràmide que té a l'entrada).

Sopem a un restaurant Harley Dvidson, que és digne de veure's, tant per fora com per dins. La nostra sorpresa ve en pagar, 11 $ per un vas de cervesa, això si, gravat amb l’emblema de Harley.

Tornem a l'Hotel i comprovem l'espectacle i alhora el malbaratament de llums d'aquesta zona, que té gairebé 5 quilòmetres de llarg. Ens parem a veure les fonts de llums i música del BELAGGIO, un altre dels hotels clàssics.

Com l'endemà tenim descans de moto, ja us explicará les meves impressions sobre aquest mega-carrer de 5 km.